Benvinguda

Benvinguts i benvingudes al bloc del departament de valencià de l'IES Clot del Moro de Sagunt

diumenge, 31 d’octubre del 2010

2010, any d' homenatges a Estellés

Llegiu aquest text periodístic escrit per Núria Cadenes. Trobareu l'explicació per la qual Estellés ha estat recordat, llegit i sobretot compartit per molts pobles valencians, amb la intenció de consolidar arrelaments. La idea la proposa l'escriptor Josep Lozano a imatge dels "Burns Supper", que des de fa més dos-cents anys recorda el poeta escocés Robert Burns. Llegiu i valoreu les idees del text.

‘Vida amunt i nacions amunt’, és la Festa Estellés 14 de setembre de 2010 - Número 1370

·

Al voltant del 4 de setembre, perquè aquest dia de l’any 1924 naixia el poeta de Burjassot, s’ha celebrat a diversos punts del país la primera Festa Estellés. El format senzill, que beu del ‘Burns Supper’ escocès, i, sobretot, la figura del poeta Vicent Andrés Estellés, amb la seva arrelada significació, han convertit la idea en un èxit.

Diu d’entrada que no vol que consti el seu nom, sinó el de Vicent Andrés Estellés. Però en això no li farem cas: Josep Lozano (Alginet, Ribera Alta, 1948), a més d’un molt bon escriptor (des d’aquell magnífic Crim de Germania fins a, per exemple, El Mut de la campana, té un merescut espai propi en la nostra literatura), ha estat causa i artífex de la novíssima (i reeixida) Festa Estellés. Ell en va tenir la idea. Ell la va propagar i ha fet possible la bella celebració poètica. Amb ell en parlem, d’entrada, per tant.
I Josep Lozano ens explica que fa temps que hi pega voltes, que “passem moments difícils i això, com a valencià i com a membre d’una comunitat lingüística més àmplia, em preocupa”. I que “un dia, mirant un reportatge sobre Escòcia, vaig veure que allà, des de fa més de 200 anys, hi celebren una festa dedicada al poeta Robert Burns, el Burns Supper, que hi diuen versos, canten i aquestes coses. I em vaig dir: és una bona idea”.
La intenció principal, per tant, fou de trobar alguna bella excusa per a refer lligams, per a consolidar arrelaments, per a compartir versos i, alhora, emocions. “Som els que som, sí, però els que som tenim potencialitat. Molta. I s’ha d’espentar”, resumeix Lozano. Un cop decidit què, calia trobar qui: “I si Ausiàs Marc és un dels grans poetes de l’edat mitjana, un dels poetes més importants del segle XX és, sense cap mena de dubte, Vicent Andrés Estellés. Ho dic amb plena consciència i sense cap càrrega de xovinisme. I si encara hi ha qui en dubta, que llegesca i compare.”
Estellés ofereix, per torna, una característica també valorada per Lozano a l’hora de la tria: “El seu estil col·loquial el fa especialment accessible: és un poeta que pot emocionar, que pot entrar fàcilment a una gran diversitat de gent.” La rapidesa amb què s’ha escampat la idea i l’alegria a l’hora d’organitzar els soparets ratifiquen la impressió. I mostren, de passada, fins a quin punt hi ha, en aquest país, fam d’Estellés, fins a quin punt és viva la seva empremta poètica. I nacional.

L’origen. “Una celebració de vida i poesia.” Així s’autodefineix el Burns Supper, el sopar que cada any celebra els versos del poeta nacional escocès Robert Burns (1759-1796), l’home que va dur, amb èxit, l’scots popular als llibres de versos (i que els va omplir dels ressons de la gent senzilla, de la identitat pròpia i la denúncia de les desigualtats socials), en una cerimònia amb idèntica intenció i flexibilitat que la seva versió estellesiana, acabada d’estrenar.
Van ser els amics del poeta, els qui van encetar la commemoració: colpits per una mort prematura, es van trobar per sopar i llegir poemes, d’entrada, el 21 de juliol, data de la seva desaparició. De seguida, però, van optar per la “celebració de vida”, i van traslladar l’esdeveniment al gener: millor celebrar l’aniversari, cantar lliurement, menjar i beure whisky a la salut de Burns i d’Escòcia, també (o precisament).
Des de final del segle XVIII, per tant, al voltant del 25 de gener, se celebren, de manera formal o com un aplec casolà, els famosos sopars. Hi ha una litúrgia bàsica que cadascú adapta segons com li convé: se sol donar per encetat l’àpat amb uns versos de gràcies, es comença la degustació i, quan és l’hora del plat principal, tothom es posa dempeus: cal rebre adequadament el haggis, l’embotit que configura el plat tradicional escocès per excel·lència i que arriba davant dels comensals acompanyat del so (no caldria sinó) d’un sac de gemecs. Mentre el cuiner el prepara per a fer-ne just repartiment, se sol anar recitant el poema (de Burns, és clar) “Address to a Haggis” (“Discurs a un haggis”). En acabats els versos, un brindis amb whisky a la salut del haggis especejat i desenvolupament normal del gaudeamus. Fins que arriben els parlaments: el primer, dedicat a la memòria del poeta (brindis per Robert Burns); el segon, a les dones (“Toast to the Lassies”, se’n diu: originalment, per agrair la feina de les cuineres; actualment, una jocosa visió de l’univers femení des del punt de vista dels homes, amb brindis); el tercer, la resposta femenina, igualment agusada i amb idèntic esperit humorístic (i amb whisky); si se n’hi volen afegir més, els gots s’alcen tantes vegades com calgui (salut!); després arriben les cançons (amb lletres de Burns) i els poemes, que tant poden ser dits per convidats especials com pels mateixos comensals. La festa s’acaba amb els assistents drets una altra vegada, amb les mans enllaçades i cantant l’original de “L’hora dels adéus”, que és un poema de Robert Burns: “Auld Lang Syne”.

Elogi del pimentó torrat. El vessant gastronòmic de l’esdeveniment té pes important, tant a la versió escocesa de la festa com a l’estellesiana. No debades la cuina és part essencial de la cultura dels pobles. Als sopars Burns s’hi assaboreixen plats tradicionals, amb una atenció especial al versificat haggis. La Festa Estellés no especifica les menges i deixa la qüestió al lliure albir dels organitzadors, a la riquesa culinària de cada contrada, a les possibilitats del moment: “A Alboraia han fet arròs amb fesols i naps; a Montserrat, cansalada magreta torrada i embotit; en un altre lloc, espencat; en un altre, tonyina amb tomata...”, enumera Lozano, i ja fa ganes que arribi el setembre de l’any que ve.
Mentrestant, l’escriptor somriu tot parant l’orella a suggeriments rituals per al futur: no sembla fet a posta per a la representació, aquell poema que diu que “res no m’agrada tant/ com enramar-me d’oli cru/ el pimentó torrat, tallat en tires”? Els escocesos reciten versos mentre preparen el seu haggis. Els versos d’Estellés semblen escrits per a la degustació: “Després, en un pessic/ del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,/ agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,/ eucarísticament, // me’l mire en l’aire./ de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.// cloc els ulls i me’l fot.”
Podem dir, en tot cas, i per no deixar el fil gastronòmic, que tot va començar amb una paella amb carxofa i favetes tendres servida a un grup de lletraferits, el febrer passat, a Castelló de la Ribera. “Fa temps que organitze uns encontres d’escriptors i escriptores de la Ribera”, relata Lozano. I enguany va aprofitar l’ocasió per sondejar-hi la proposta. Hi va recol·lectar entusiasmes, es va decidir a posar fil a l’agulla i va escriure la “carta de convit”.
“Estimada amiga o amic”, hi deia: “Crec que som conscients que la nostra cultura passa per moments difícils, fins al punt que pot perillar la seua mateixa existència en un futur més o menys proper, sobretot al País Valencià.” Però, aclaria tot seguit, no era pas amb intenció d’escampar derrotismes, que escrivia, sinó per fomentar actituds positives, per “crear i imaginar recursos que ens reforcen i ens donen cohesió en defensa d’allò que ens és consubstancial, d’allò que estimem: la nostra cultura, la nostra llengua, el nostre país” .

“Per tot”. La proposta, sigui com sigui, era senzilla: cuinar un plat de la terra i acompanyar-lo amb la beguda corresponent, “sopar o dinar ben dinats o sopats”, llegir o cantar poemes d’Estellés. Per escampar la idea, es va posar en contacte amb Eugeni S. Reig, que administra InfoMigjorn, un butlletí electrònic sobre llengua catalana “que arriba a més de 10.000 persones. I em va dir: ‘El 14 de juliol t’ho publicaré’. I ja està”.
Perquè, a partir d’aquí, tot va anar rodat. El boca-orella va funcionar perfectament. D’entrada, Lozano mateix ja havia aconseguit dos punts neuràlgics perquè la Festa Estellés no hagués de quedar només en proposta: Alginet i Benimodo (Ribera Alta) encapçalaven la llista de poblacions que han encetat una festa decidida a perseverar al calendari anual. De seguida s’hi van afegir nous entusiasmes. Hi ha hagut sopars de 150 persones i celebracions més íntimes. Hi ha hagut sopars de pa i porta o en restaurants o etcètera, i també festes organitzades, amb músics professionals i poetes, amb càtering i de tot (a Benimodo, per exemple, on Estellés va viure els darrers anys de la seva vida, ens explica Josep Lozano que hi van actuar Confiteor i Olga i Miquel Pujadó, que van preparar una enramada de murta, que la festa va omplir la plaça del poble, que algunes dones van fer coques, que un xiquet va tocar el “Cant dels ocells” mentre el seu pare recitava un poema i que “a les taules hi havia fanalets fets amb meló d’Alger”). Aquesta és una de les característiques (i dels encerts) de la Festa Estellés, que cadascú la pot fer a la seva manera. És, al capdavall, allò que deia una valldalbaidina, Mercè, que responia a la crida de Lozano: “M’encanta la idea. Per celebrar el naixement del poeta Estellés. Per fer país. Per reivindicar la poesia. Per tot. Si no trobe amb qui, ho celebraré amb la família a la font de Baix d’Otos.”
Fer la llista, per tant, dels pobles i ciutats que han acollit per primera vegada aquesta festa és assumir el risc d’oferir-la incompleta. Ben mirat, com que tampoc en la data no és una celebració tancada (“el dia 4 és el pretext”, raona Josep Lozano, “cal ser flexibles”), continuen arribant notícies de celebracions organitzades durant de la primera quinzena (la darrera, de moment, serà la de València, el 17 de setembre a l’OctubreCCC). Comptant amb aquesta inevitable incomplitud, pensem que, tanmateix, la relació és significativa. I la copiem: hi ha hagut Festa Estellés, en estricte ordre alfabètic, a Alboraia, Alginet i Barcelona, a Benaguasil, Benicarló, Benimaclet, Benimodo i Burjassot, a Canals, Cocentaina, Dénia, Elx, Guardamar, la Nucia, Manuel, Montserrat dels Alcalans i Otos (una quarantena llarga de persones, per cert, s’hi varen aplegar, en aquest petit poble de la Vall d’Albaida, tot seguint l’empenta de na Mercè), a Picanya, Sant Joan d’Alacant, Teulada, Torrent, València, Vic, Vilamarxant Vinaròs i Xàtiva.
Un començament brillant per a una festa amb voluntat d’esdevenir, ben aviat, arrelada (i perdurable) tradició.

Revista EL TEMPS, Núria Cadenes

dissabte, 30 d’octubre del 2010

Gaudim de la interpretació musical de La dona que ven coses ...

Àlex Andrés i Mar Muñoz ens sorprengueren amb la seua interpretació del poema d'Estellés en dia del Llibre al nostre Clot del Moro. Us deixe el vídeo.

Interpretem La dona que ven coses ...

Després d'atendre els aspectes formals, acosta't al significat del text. Ací tens una guia.

ANÀLISI SEMÀNTICA

1.      Hi ha una paraula que es repeteix constantment al text i que es converteix en un mot temàtic.   Es tracta d’un mecanisme de referència lèxica. Assenyala quines són les ocupacions  atribuïdes a aquest personatge. Valora la connotacions que adquireixen en el text. Són positives o negatives? Raona la resposta.
2.      L’hotel París es publicà en 1954, informa’t sobre la vida en els anys  durant la primera etapa de la postguerra. Creus que queda reflectida la duresa, la tristesa… d’aquelles circumstàncies. Identifica alguns temes tractats en el text.
3.      Estellés ha estat considerat, més que un poeta de realitats, algú que fa inventari d’allò que veu.  Explica en quina mesura  s’observa aquesta característica de la seua poesia en el poema.
4.      Quina estructura presenta el text? Justifica-la.
5.      Per la seua temàtica, l’obra d’Estellés s’agrupa en: poesia civil, poesia de la quotidianitat, poesia existencial, poesia imaginativa. On situaries l’Hotel  París. Raona-ho

La dona que ven coses

 Us propose comentar aquest poema d'Estellés. Teniu el text perquè seguiu la proposta d'anàlisi mètrica. Recordeu que hem treballat els fenòmens vocàlics de contacte, que en poesia denominem llicències mètriques.


La dona que ven coses, a la nit, a la porta


La dona que ven coses,  /   a la nit, a la porta

del bar, del cabaret;  /  la dona que vigila

el wàter de les dones;  /  la dona que ha deixat

la vaixella escurada  /  i els tres fills en el llit

i va a fer certes coses,  /  a la nit, vora el riu;

i la dona que va  /   tenir un fill i no

sap d’ell des de la guerra,  /  i resa a sant Antoni;

la dona que neteja   /  el servei del ca

i la dona que agrana   /   les habitacions

del vell hotel per hores   /   i parelles febrils;

i la dona que planxa,  /  i la dona que cus,

i la dona que fa   /   l’article de les dones

i diu les excel.lències   /   de cadascuna d’elles,

sospesant-los els pits,   /   colpejant-los les natges

i entra després la safa   /    i pondera les pules;

i la dona que prega   /   per la feina de l’home

i pel fill i la filla;   /  i la dona que va

tenir un primer nuvi,  /   i la dona que vol

tenir un fill, quedar  /   aquesta nit prenyada.


dimarts, 26 d’octubre del 2010

Llegim Estellés

A continuació teniu el poema de Vicent Andrés Estellés Res no m'agrada tant (Horacianes), la interpretació musical que feren Mar Muños i Àlex Andrés en el recital de 23 d'abril de curs passat i la glossa d'un altre company de 2n de batxillerat.

Text poètic Res no m'agrada tant (Estellés)

            Res no m’agrada tant
            com enramar-me d’oli cru
            el pimentó torrat, tallat en tires.


            cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.
            m’agrada molt el pimentó torrat,
            mes no massa torrat, que el desgracia,
            sinó amb aquella carn mollar que té
            en llevar-li la crosta socarrada.


            l’expose dins el plat en tongades incitants,
            l’enrame d’oli cru amb un pessic del sal
            i suque molt de pa,
            com fan els pobres,
            en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
            després, en un pessic
            del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
            agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
            eucarísticament,
            me’l mire en l’aire.
            de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.


            cloc els ulls i me’l fot.




                                   Horacianes. Les padres de l’àmfora







Mar i Àlex - Res no m'agrada tant

Cristòbal Pecino - Glossa: Res no m'agrada tant

text poètic No escric èglogues

 El text que us he passat a classe conté una proposta d'anàlisi de l'eix rítmic, d'anàlisi mètrica...


NO ESCRIC ÈGLOGUES


No hi havia a València  // dos cames com les teues.

Dolçament les recorde,  //  amb els ulls plens de llàgrimes,

Amb una teranyina  // de llàgrimes als ulls.

On ets? On són les teues //  cames tan adorables?

Rerrec l’Albereda, // aquells llocs familiars.

Creue les nits. Evoque  //  les baranes del riu.

Oh la solemnitat  //  de la teua carn tendra,

Del teu cos adorable //  sobre les llargues cames!

No hi havia a València  // dos cames com les teues.

Llargament escriuria  //  sobre les teues cames.

Com si anasses per l’aigua,  //  entre una aigua invisible,

entre una aigua claríssima,  // venies pel carrer.

La carn graciosa i fresca  //  com un cànter de Serra.

I jo t’evoque dreta  //  sobre les teues cames.

Carregaven els mens //  els ventruts camions.

Venien autobusos   //  de Gandia i Paterna.

Eixien veus dels bars,  //  l’olor d’oli fregit.

Tu venies solemne  //  sobre les teues cames.

Carrer avall, venies  //  entre els solars, els crits,

els infants que jugaven  //  en eixir d’escola,

la dona arreplegava  //  la roba del terrat,

l’home recomponia  //  lentament un rellotge

mentre un amic parlava  //  dels seus anys de pre

per coses de la guerra,  //  tu venies solemne, 

amb més solemnitat  //  que el crepuscle, o amb una

dignitat que el crepuscle  //  rebia de tu sola.

Tota la majestat  //  amada del crepuscle.

No hi havia a València   //  dos cames com les teues,

amb la viva alegria  //  de la virginitat.

Sempre venies, mai  //  no arribaves del tot,

i jo et volia ai,  //   i jo ho volia ai:

nasquí per aguardar-te,   //  per veure com venies.

Itilment rerrec   //  els crepuscles, les nits.

Hi ha els mens que carreguen   //  lentament  camions.

Hi ha els bars, oli fregit,  // les parelles d’amants.

Jo recorde unes cames,  //  les teues cames nues,

les teues llargues cames  //  plenes de dignitat.

No hi havia a València  //  dos cames com les teues.

Un caver verdós,  //  un caver fosric

va tocant les anelles,  //  va preguntant per tu.

Es desperta Ausiàs  March   //  en el vas del carner.

Jo no res de tu. //  Han passat segles, dies.

Itilment rerrec  //  València. No escric Èglogues.



La poesia d'Estellés

A classe hem llegit el poema No escric èglogues. Hem realitzat una lectura dirigida i atenta a alguns aspectes de la coherència. Ací teniu un vídeo del recital realitzat al Clot per celebrar el dia del llibre. Podeu escoltar la glossa que una companya de 2n de batxillerat (curs 2009-10) elaborà per explicar al públic alguns del significat del text poètic.

poema No escric èglogues, recitat

Camilo Cortés participà en l'homenatge a Estellés el 23 d'abril de 2010 i recità el poema.

No escric èglogues de Vicent Andrés Estellés

Adriana Acosta - Glossa: No escric èglogues

Benvinguda

El departament de valencià de L'IES Clot del Moro (Sagunt) inicia avui la seua aventura a la xarxa. Volem aconseguir, a través del nostre blog,  fer arribar a l'alumnat aquells recursos que fem servir a les classes. A més,  pretenem que aquest mitjà es convertisca en un estímul més en l'aprenentatge, donar a conéixer les activitats educatives que realitzem ...  En definitiva estem  aprofitant les habilitats dels joves, com a usuaris d'internet, no sols per relacionar-se, sinó per aconseguir informació significativa i completar així els seus coneixements.

També busquem crear un club lector, on a partir de la lectura de llibres, bé proposades pel  professorat, bé suggerides per l'alumnat, es puga reflexionar sobre l'experiència de llegir i compartir-la amb altres lectors.

De moment qui s'adreça als possibles bloggers sóc jo, Empar Vidal, professora de valencià d' El Clot. M'acompanya Àlex Andrés, professor de música i que m'està iniciant en aquesta aventura.

Espere que prompte em seguiran els altres companys del departament de valencià.

Benvinguts al blog.