Benvinguda

Benvinguts i benvingudes al bloc del departament de valencià de l'IES Clot del Moro de Sagunt

dissabte, 19 de març del 2011

ANALITZEM L'EXAMEN DE LA 2a AVALUACIÓ

El dia 9 de març tot l'alumnat de 2n Batxillerat d' EL CLOT DEL MORO us enfrontàreu a una prova molt semblant a la que podreu trobar-vos en la selectivitat.

L'examen tenia dues opcions. Cadascuna d'elles presentava textos de característiques molt diverses.
  • L' OPCIÓ A  era un text d'opinió publicat al periòdic AVUI, un text propi de l'àmbit dels mitjans de comunicació escrita.
  • L'OPCIÓ B us oferia un fragment (capítol XII) de la novel.la La plaça del Diamant,  àmbit  literari doncs.
La tria dels textos fou diversa en cada grup, cosa que de moment no  interpretarem.

El que us propose, per a les classes de després de falles, és que resolguem els dos comentaris, de manera que aclarirem conceptes i revisarem errors.

Us deixe els dos textos. Els necessitareu en les properes classes.




 OPCIÓ A

 Els nostres joves
En les noves generacions és, sens dubte, on es constata el nostre fracàs com adults. No per allò del canvi generacional que, òbviament, es produeix mecànicament des que tenim constància (memòria, en diríem) del que som, sinó per com vivim la realitat i com decidim que els més joves la visquen. Ací no valen excuses ni laments, tampoc penediments ni llàgrimes.
Tots hem sigut adolescents alguna vegada, és clar, i tots hem experimentat certa ànsia renovadora (equivocada o no) en l'ambient que ens envoltava. Ens hem sentit rebels, incompresos, dissidents i, com no podia ser d'una altra manera, diferents.
Tot i això, no és menys vertader que a mesura que carregàvem en cada fardo anys i experiències uns per altres hem anat acceptant les convencions dels nostres majors i, amb elles, hem heretat un model de supervivència i, alhora, hem assolit el nostre sostre com a individus en societat.
Quina diferència de fons hi ha amb les altres generacions, la nostra i les que van sorgint? Si bé ho mirem, poques, però si filem prim potser que cap.
Allò material ens ha anat proporcionant una millor qualitat de vida, és palés. La nostra quotidianitat és més confortable. Podem accedir a metes que els nostres avantpassats ni se'ls ocorria somiar, però a quin preu present i futur?
No es tracta de ser pessimistes, enfrontar-se als dilemes que ens envolten no pot fer-se des de posicions irresponsables emparades en un optimisme vacu i de cara a la galeria per allò de ser positius. Es tracta més bé d'analitzar desapassionadament, potser inclús amb fina ironia, el perquè en el pecat portem la penitència.
Tornant als nostres joves, els meus, els de vosté, no cap dubte que per moderns que siguen, per estudis que acumulen o per indolents que arriben a ser, són generalment el que hem volgut que siguen (per atencions o, també, per desídia) i, en qualsevol dels casos, hauran tingut molts més mitjans que nosaltres al llarg de la seua existència. Però, això ho justifica tot?
Si a les proves hem de remetre'ns, no. Els joves no són ni bons ni dolents, ni pitjors que els d'abans ni potser millors, són simplement joves, però sí que és cosa nostra el món que els deixem i les (in)certeses que els sobrevolen. Un estat de la qüestió que és exclusivament competència dels més majors i que —en línies generals— no millora el món que heretàrem.
Hem declinat desvergonyidament de la seua educació, de fer-los conseqüents i que puguen aspirar a un futur digne individual i col·lectivament. No podem demanar més en aquestes circumstàncies, pencar amb els nostres errors i procurar que aquests tinguen remei en les seues mans. No en queda una altra, encara que l'aposta no deixa de ser arriscada tal I com estan les coses.
   Albert Ferrer Orts   (AVUI,  28/01/11 )



 OPCIÓ B
                                                                                              CAPÍTOL XII


 Moltes tardes anava a mirar les nines amb el nen a coll: estaven allí, amb les galtes rodones, amb els ulls de vidre a l’enfonsament, més avall el nassarró i les boques mig obertes, sempre rient i encantades; i a dalt de tot el front, lluent ran  de cabells per la goma seca amb què estaven enganxats. Les unes estaven dintre de capses ajagudes, amb els ulls tancats i els braços tranquils al costat del cos. Les altres dintre de capses aguantades dretes, amb els ulls oberts, i també hi havia les més pobres, les que tant si estaven ajagudes com dretes sempre miraven. Vestides de blau, de rosa, amb punteta arrissada al voltant del coll, amb llaços a la cintura caiguda, amb els sotes de tarlatana per estarrufar. Les sabates de xarol brillaven a la claror; els mitjons eren blancs, ben estiradets, els genolls pintats d’un color de carn més fort que el color de la cama. Sempre allí, bufones a dintre de l’aparador, esperant que les compressin i se les enduguessin. Les nines sempre allí, amb la cara de porcellana i la carn de pasta, al costat dels espolsadors, dels picamatalassos, de les camusses de pell i de les camusses imitació de pell: tot a la casa dels hules.
Em recordo del colom i de l’embut, perquè en Quimet va comprar l’embut el dia abans d’haver vingut el colom. El colom el va veure un dematí en el punt d’obrir els finestrons del menjador. Tenia una ala ferida, estava mig esmorteït i havia deixat miques de sang per terra. Era jovenet. El vaig curar i en Quimet va dir que el guardaríem, que li faria una gàbia que seria una casa de senyors, amb balcó corregut, teulada vermella i porta amb trucador. I que aquell colom seria l’alegria del nen. Uns quants dies el vam tenir lligat per una pota a la barana de ferro de la galeria. Va venir en Cintet i va dir que l’havíem de deixar anar, que devia ser d’algun veí de la vora, perquè, si no, no hauria pogut volar fins a la galeria amb una ala plena de sang. Vam pujar a dalt del terrat a mirar tot el voltant, com si no ho haguéssim mirat mai, i no vam veure ni un colomar. En Cintet, amb la boca torta, deia que no ho entenia. En Mateu va dir que més valia que el matéssim, que més li valia morir que viure lligat i presoner. En Quimet, aleshores, el va treure de la galeria i el va posar a la golfa del terrat i va dir que faria una ltra cosa, que en comptes de fer-li una casa de senyors li faria un colomar i que el pare del seu aprenent, que criava coloms, ens vendria un colom a prova per veure si faria parella amb el nostre.

Mercè Rodoreda: La plaça del Diamant (ed. Bromera, pp 121-122)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada