Entenem la modalització

En aquesta avaluació  identificarem  la intenció de textos argumentatius, així com el grau de modalització que presenten els textos d'opinió.

Recordem-ho.

                                           Grau de modalització

La intenció de l’emissor determina el grau de modalització d’un text.Un text pot estar molt, bastant, poc o gens modalitzat i donarà lloc a un discurs més o menys subjectiu, segons el grau de posicionament de l’emissor.

És el conjunt de recursos lingüístics i no lingüístics que utiliza l’emissor per posicionar-se respecte a llò que diu i respecte a qui ho diu.  Així en els textos acadèmics expositius és habitual trobar la modalització epistèmica (màxima objectivitat), mentre que els textos d’opinió periodístics o literàris presenten un grau alt de modalització, ja que és habitual l’expressió més subjectiva.

Principals elements lingüístics modalitzadors:

--Recursos prosòdics (sols en el discurs oral): accent d’intensitat que recau en un mot altre que l’últim, entonació en to agut per a valoracions positives o ridiculitzacions, entonació en to greu per a valoracions negatives, pronunciació sil.labejada d’un mot.

--Elements lèxics valoratius: substantius valoratius (ex. llàstima, admiració, lleialtat...), adjectius valoratius (veritable, trist, sincer...), verbs valoratius (meréixer, assassinar, atabalar...), verbs expressius de sentiment de l’emissor en primera persona (desitge, lamente, espere...), verbs d’opinió i de pensament en primera persona (pense, opine...),  adverbis i complements circumstancials de manera depenents del verb (desesperadament, meravellosament...), expressions quantitatives subjectives (molt, poc, bastant...).

--Fórmules d’expressivitat de l’emissor: interjeccions (ai!, uf!, xe!..), invocacions i renecs (collons!, déu meu!...).

--Crides al receptor: interjeccions (ei!), insults (fill de puta!...), expressions conatives (Alerta!, compte!...)

--Recursos estilístics o retòrics:

         -Metàfora: relació d’identitat entre dos conceptes, un vist com a real (que desapareix) i un altre com a imaginari (que remet per  identitat o semblança de significat amb l’element absent).

         -Hipèrbole: exageració amb intenció de lloar, satiritzar.

         -Ironia: és dir el contrari del que es pensa per tal d’obtenir un reultat de retret o burla. És una mentida evident per al receptor: és un fenomen que només es percep en el context, depèn de les intencions del locutor i de les capacitats interpretatives de l’alocutari. Implica un desdoblament de veus.

         -Personificació: atribució de qualitats humanes a sers inanimats.

         -Paradoxa: unió d’idees aparentment irreconciliables. S’afirma alguna cosa que sembla absurda d’acord amb les creences generals o amb el propi enunciat lingüístic.

         -Repetició: addició en un sintagma o frase de paraules repetitives per a donar èmfasi a l’expressió.

         -Enumeració: es desenvolupa un sintagma o una frase mitjançant els atributs d’un nom, els complements d’un nucli, els verbs, etc.

--Altres:  canvi de registre, varietat o llengua, perífrasis verbals de probabilitat i d’obligació (cal estudiar per aprovar), canvi de modalitat oracional (la negació, la interrogació, l’exhortació, l’exclamació, el desig, el dubte i probabilitat).

Principals recursos gràfics:

--Cometes: s’utilitzen en citacions literals, per marcar paraules en altra llengua, per indicar que es fa un canvi de registre en un mot, per indicar ironia i ús especial de la paraula ...

--Punts suspensius: s’usen per deixar incomplet el sentit d’una frase o inacabada una successió d’elements.

--Parèntesi, dos punts i guionets: s’usen per afegir una informació que l’autor considera que el receptor desconeix o per afegir una opinió.